LISSY

Quan jo era petita i anava a l'escola de les mongetes ens preguntaven que volíem ser de majors.
Jo tenia nomes dues opcions al cap, una era ser missionera (no se si per ajudar als altres o per que ja em tirava el Africa) i el altra era ser Lissy.
Vaig ser cap de les dues coses . Lo de missionera encara hi soc a temps, l'altra opció ja he compres que no pot ser perquè ella es irrepetible.

Lissy era un poc mes gran que jo, ara no es nota la diferencia mes que res per que la tia no se si menja nomes actimels o te un pacte amb Llucifer, però esta com si el temps per ella passara de llarg. Llavors si es notava, mes a mes era molt alta i espigada. Jo vaig créixer mes endavant , la vida estira i els tacons ajuden.
Ella tocava el piano, el llaut, la guitarra i tot lo tocable que sonara, i damunt cantava amb una veu preciosa que era l'enveja de tots.
Jo passava els meus ulls de les seves mans de dits llargs i prims al les meues i pensava, no! no pot ser , els meus ditets mai podran arribar a ordenar-se per fer sonar un Fa M a la guitarra perquè es físicament impossible, i molt menys tocar el piano amb aquella agilitat..
I em conformava en estar a la tuna al seu costat, obrint molt els ulls cada volta que la escoltava cantar i tocar a la vegada. Jo tenia una bandúrria mes adient a la meva estatura i a la mida de les meves manetes i cantava el que podia, sempre la 2ª veu, com ella i això al menys em feia sentirla mes propera.

Lissy ballava clásic i modern molt be, tocada per una gracia especial per tot allò que envolta la música, un do familiar alimentat per la seva mare Conxita Prats , recentment desapareguda.
Tenia un conjunt que es deia els Beat Dangers , no se si me equivoco..Feia jazz , soul , tota classe de musica sembla fàcil per el seu registre . En una entrevista varen dir de ella que era la musica vital, m'agrada aquesta definició.

Desprès quan vaig sentir per primera volta a la Coral al any 1981, em va semblar no massa divertit ,però clar! ella estava dirigint i era temptador.

Tinc a la memòria quan arribava als assajos al local de La Salle amb uns tacons de vertigen i amb calfa-cames de llana, el cabell vermell i sempre tocada de una dinàmica especial que eixia del seu cos i es prolongava pels braços concentrant-se a la punta dels seus dits per dirigir cada peça.
I com oblidar el dia que se li va eixir un pit al mig de un concert , degut a la força amb que dirigia?

També recordo la seva acadèmia de musica on moltíssims menuts varen aprendre no nomes a tocar un instrument i solfejar, sobre tot a estimar la música ! Va anar omplint aquest poble de llavoretes blanques; negres; corxeres; i bemolls, sembrant en tota una generació la cultura musical , en un lloc on estava restringida a la Banda, els ensenyaments de la Madre Teresita i poca cosa mes.
Els seus festivals eren espectaculars, per sort últimament l'he vist col·laborar amb la seva germana Conxa (Conxitapilar, la sinyómestra) als festivals de la coral Sambori que magníficament organitza cada any , malauradament em sembla que per poc temps ja.

Un dia la nostra Lissy s'en va anar a les barcelones, certament aquest poble es menut i encara ho ha segut mes ..però bo, ella sempre torna, amb la seva orquestra primer, desprès amb el duo junt al seu estimat Jordi , als dinars de Santa Cecilia i a qualssevol sarau on la demanen.
Una celebració amb la seva musica no es lo mateix que si ella no estigués, no nomes per la qualitat de la seva veu sinó perquè es una artista i aconsegueix fer feliç al públic i no deixar parada a la gent a les cadires ni un moment.
Continua sent la música vital.

Hi ha gent que la sang no li circula per les venes de forma ordenada sinó fent escales , perquè hi ha gent que en lloc de venes te pentagrames.

Lissy es una d'eixes persones.

A veure per quan un reconeixement local a nivell cultural.
Aquí queda dit.