L'AIGUAAAAAAAAAAAAAA

Als anys 70 els menuts només vèiem a la tele Los Chiripitiflauticos, al principi no es deien així, estaven Locomotoro, el Capitan Tan , el Tio Aquiles i Valentina.
No cal dir que per les xiquetes de l'època, eren els ídols. Per suposat que totes adoràvem a Valentina que amb aquelles ulleres de colors i una veu de mamà , cantava lo del Barquito Chiquitito i posava el toc de lucidesa i substància dintre aquella colla de revoltosos.
Recordo que jo era molt petita i un dia em vaig quedar sorpresa quan la vaig veure pel carrer. Anava amb mon pare i ell la va saludar com si res, ella va somriure i jo estava emocionada. No vaig gosar demanar-li un autògraf perquè encara no sabia que això existia, però li vaig dir al pare: Es Valentina , la de la tele !! i ell em va treure del somni dient-me: No filla, es Amparín , la del Aigua !
Des de llavors sempre la he associat a la heroïna de la tele.

Pel seu treball al servei de subministrament d'aigües urbanes Amparo coneix tot el mon a Benicarló......bé ,no només els coneix, sap nom, cognom, i malnom , on viuen, nom del carrer numero i pis.
L'aiguaaaa, això es lo que escridassava amb la seva veu de soprano quan venia a cobrar els rebuts cada mes. Si algú en te de hores de vocalització fetes , es ella,que les ha fet a diari per totes les escales del poble.
Mai li he preguntat si no tenia cap company que li ajudara amb eixa tasca, però no em cal: sembla que no.
Ara esta jubilada , i la gent sap tant de la seva capacitat que encara quan van a les oficines de Saur demanen per ella, no es fien dels altres que suposo se hauran acostumat a que la gent desconfie perquè superar la eficàcia de aquesta dona a la feina es impensable, no hi ha ordinador que tinga memòria suficient per emmagatzemar tota eixa informació.
Però també la seva eficàcia es present a tota la seva vida, com un codi genètic que la fa ser així.

Ahir li vam retre un homenatge perquè fa mes de 50 anys que cante al cor. Exactament 54, tota la vida cantant, des de que als 11 anys acompanyava la seva germana als assajos al Bar Hogar, perquè no estava bé que una xica anés sola pel carrer.
Al any 57 , menudeta com un "pet" va anar amb el cor a Arezzo, vestida com una nina amb la falda acampanada i la brusseta blanca.
I desprès va continuar sempre, i no nomes cantant. Es el cap d'Intendència de la Coral. Juntament amb Pilarín, que avui no ha pogut estar , sap quants cocs ( dolç i salat) faran falta pels condumios, quants rams de flors , plaquetes, ostietes i miquitanyes per les celebracions.
Compra botelles de moscatell quan les trobe a bon preu i va dur un marraixò batejat amb anís pa que l'aigua faci bon gust.
Repara les manises que es despeguen, transforma els vidres de les portes fins el punt de que Pasqual es pensava que la havien feta ampla (jo també) , restaura les manetes de la Santa, encara que una volta va reparar un Ninyet Jesús i li va ficar 6 ditets.. .Organitza armaris i vigila el vàter quan "se'n va" ..Te'n recordes Merxe a la Salle, quan va dir :el vàter se'n va! i jo li vaig contestar : pero on s'en va?
Fa paelles, cuida als fruiters del seu hort i les carabasseres, busca (i troba) caragols i espàrrecs. Em va donar la recepta de les manetes de porc. Torre castanyes per Tot sants per als companys. Tenia un gos que es deia Pecos i ara te un gat que viu com un Rei.
Sempre treballa en alguna cosa, canta i riu a pesar de que pateix mal de cap i de coll . Pinta quadres preciosos amb una sensibilitat que nomes una persona lluitadora pot tenir.
Amparo es un exemple de autosuficiència com en queden pocs . Una dona de "armas tomar".
A més , ningú canta com ella la Jota Valenciana, amb la yugular a punt d'eixir! encara que sia en castellà clar !! perquè es cabossa con ella sòla, i malgrat ser el seu idioma diu que el valencià llegit no l'entén . Tampoc li cal , perquè ningú com ella per defensar la llengua durant tota la vida, no necessita massa conèixer les normes de Castelló.
Te un caràcter fort, però es com una traca, en quant arribe al final, ja s'acaba , no es rancorosa i tot el que fa dona la sensació que ho fa només pel tenir el gust de veure la feina ben feta.
I podria estar tota la nit parlant de mil coses referents a ella. Vivències que hem tingut juntes , la confecció del llibre que varem compartir i en la qual ho varem passar de meravella. Reunions, concerts, les seves converses extraordinàries amb Joaquineta sobre el dia mes adient per plantar el alls o podar els tarongers. El meu "mitger"( eixe mitger que tens a Portugal) ...Detalls i anècdotes que omplirien pagines i pagines de blogs i de llibres.

Ahir es va emocionar molt al rebre la insígnia d'or. Nosaltres, els seus companys també.

I jo no hi anava tan desencaminada: es Valentina, la heroïna de la tele, que tot ho soluciona per mes que estiga embolicat, i ademés la tenim a la voreta i podem demanar-li que cante en qualsevol moment.

Enhorabona Amparo.