Passejar al estiu pel qualsevol monestir o església.
Plaer només comparable a passejar una vesprada d’hivern assolejada pel mateix lloc.
El silenci fresc que surt de les pedres, que parla i explica histories fosques de plaers sufocats avans que ni de lluny siguen somniats, de frustracions i por de déu, no em crec rés pero mira que si es veritat.

No és important saber qui jau sota les lloses, qui va manar alçar l’edifici, cuanta suor es va vessar entre les esquerdes dels blocs geomètrics , si va costar sang o el diners que vàren malgastar fins que el monument arribara al final
Quins sants , bisbes o novicis somniaren inutilment amb fugir de Déu , ja ho sabeu: qui fuig de Déu corre debades.

Tant s’en fa París com Santiago, Palma,València,Burgos , Poblet, Escornalbou, Lisboa, Barcelona , Tomar, Morella o Mafra
Son els mateixos, la mateixa llum surt dels marbres ...
Escriptoriums on tot se sap i res es diu, altars desde on Crist mira en decepció (enveja?) els seus fidels,, Claustres (oh els claustres) amb pous i tarongerets on festejar els amors mes dolços, cuines on encara es sent el crit d’algun colomí degollat i en veu baixa s’expliquen les darreres novetats del poble , cel.les austeres on la mortificació de la carn s’insinua pero no es posa en práctica.
Menjadors on la veu encisadora recita amb llatí mil lletanies sense mes pretensió que la de enganyar el cos, ja que no hi ha massa carn al plat pels flarets...
Vidrieres per on travesa l’univers sencer en tecnicolor.
Cors on no em puc resistir i canto, cap endins pero canto...
El treball minuciós dels orfebres, les simbologies que tal vegada no siguen més que bromes dels picapedrers.....



Doneu-vos la pau
Será açò la Pau?

eh?